Diccionari afectiu de la llengua catalana

Des d'un bloc que ens agrada molt, s'ha iniciat un petit Diccionari afectiu de la llengua catalana, directament inspirat per un diccionari italià de recent aparició. Aquí teniu tota l'explicació feta per ella mateixa.

Nosaltres hi volem contribuir amb la paraula quòniam.

Quòniam: paraula que no va mai sola, que els diccionaris la mostren inexorablement lligada a “tros de” , però que mereix tenir un raconet per si sola en aquest diccionari afectiu. Ens arriba directament de la conjunció llatina, amagant en ella tot un llegat del nostre passat. Encara que els catalans l’haguem transformat en un insult, es tracta d’un insult amorós, dolç, que no deixa ferida, que no diries mai a un enemic de debò. Si et diuen tros de quòniam pots estar orgullós, com si et diuen nyèbit, pòtol, tabalot o baliga-balaga. Són paraules precioses.

Estampas Madrileñas I

L'altre dia vaig descobrir que prop de casa hi ha un carrer que es diu "calle de los caídos de la División Azul" i em vaig esgarrifar. Com que habitualment els carrers estan agrupats temàticament, avui he mirat al google maps a veure què m'hi trobava i, sorpresa, sorpresa, he vist que, ben flanquejat pel sagrat cor i el papa Pio XII, també ens trobem amb el carrer "Comandante Franco" (que, d'altra banda, ja té un passatge a Carabanchel Alto i algun altre carrer a barris perifèrics)... El que encara m’ha posat més els pèls de punta és que hi ha vora una quinzena de carrers que es diuen Generalísimo a la comunitat de Madrid...

Per aquí els "Caçadors de simbolets" encara tenen molta feina a fer...

Mostra un mapa més gran

La ministra és toixa

Ahir, la ministra se'n reia del pobre Joan Herrera al congrés dels diputats. El diputat d'ICV li va voler recriminar la manca de sensibilitat vers els usuaris de Rodalies utilitzant la famosa expressió que la mateixa Magdalena Álvarez havia pronunciat el cap de setmana passat, autodefinit-se com una valenta dona malaguenya: en Joan Herrera exposava a la ministra que en tot cas els "doblados y partidos" eren els pobre usuaris de Rodalies... La resposta de Magdalena Álvarez no podia ser més ridícula: recriminava Herrera per haver comès un error de pronunciació ja que no era "doblados y partidos" sinó "doblá y partía" el que ella havia dit, y que en tot cas li havia de respectar la pronunciació quan reproduís les seves paraules ja que a Andalusia ho deien així, de la mateixa manera que algú s'havia queixat en públic que no li canviessin el nom a José Luis... La ministra és toixa. No entraré ara a comentar la fatxenderia que s'amaga darrere la resposta, fins i tot l'escarni respecte de la situació dels usuaris de Rodalies... La ministra sembla no comprendre les diferències entre una llengua i un dialecte... De fet, seguint el seu bon criteri lingüístic, a partir d'ara potser caldrà referir-nos a ella com Mardalena Árvare?

Un lluitador no s'oblida mai

Se sentia esclau defensant la llibertat. I lluitant per la llibertat era un home lliure. Amb coratge i constància, sempre ferm i coherent, fins l'últim moment de la seva vida. Tot un exemple de dignitat.
Caldrà no oblidar la valentia dels teus gestos per construïr uns Països Catalans lliures. Gràcies Xirinachs!



ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007

Pobres ibers!

La Via Augusta, la nova sèrie de TV3 sobre les vicissituds d’una família romana a la Tàrraco imperial del final del segle I a.n.e., em sembla divertida i àgil, amb un argument que manté certes incògnites i sorpreses, i amb uns personatges que, malgrat els estereotips, resulten atractius i creïbles. Un bon entreteniment i també un bon instrument pedagògic, que ens ajuda a veure els romans d’una altra manera i a apropar-nos a l’antiguitat. Però tot el que de positiu té en relació amb els romans, ho té de negatiu respecte de la visió que s’ofereix dels ibers, dels esclaus. D’una banda, se’ns mostra una situació allunyada de la realitat quant a mentalitats o concepció sociocultural; els romans ocupaven l’actual Catalunya des del final del segle III a.n.e., i al segle I a.n.e. el grau de romanització de les poblacions iberes catalanes era ja prou important i definitiu: només cal recordar que al bronze d’Àscul, document del 89 a.n.e. on el general Pompeu Estrabó, pare de Pompeu el Gran, atorga la ciutadania romana a diversos indígenes hispans després del seu comportament valerós al setge de la ciutat, hi apareixen tres cavallers ilerdencs que malgrat mantenir la filiació ibèrica dels seus pares, ells ja ostenten noms romans. I de l’altra, per accentuar el xoc cultural i la comicitat, se’ns dóna una visió dels ibers ridiculitzada més pròpia d’una cultura Orzowei que no pas la d’una societat complexa, estructurada i ritualitzada com era la ibèrica (i ho dic sense cap ànim d’ofendre aquella sèrie de la meva adolescència on un noi europeu i blanquet, corria per la sabana mig nu sense, curiosament, mai posar-se moreno...). S’ha tornat als tristos tòpics que crèiem ja abandonats sobre els ibers, quan precisament la recerca ha avançat molt en els darrers anys i des d’institucions i museus s’ha fet un esforç per difondre i reivindicar la importància de la cultura ibèrica. I per últim, el cop de gràcia: no podrien haver buscat uns altres noms per als nostres ibers? Si bé no podem entendre la llengua ibèrica, sí que som capaços de llegir els documents escrits i identificar-ne els antropònims: hi ha un ampli ventall on escollir, jugar i interpretar. Que el petit ibèric, bru i rebel, es digui Arinsal no deixa d’entrar en aquests tristos tòpics. El que m’estranya és que el nom de la mare no hagi estat Baqueira...

Ars oblivionalis

Llegia, ara ja fa quasi un any, un llarg article de l’Umberto Eco al diari la Repubblica en què, en to de broma, plantejava la possibilitat de desenvolupar una tècnica de l’oblit, un Ars oblivionalis, és a dir, tot un seguit de regles o passos que permetessin a l’individu, conscientment, oblidar. De fet, no es pot oblidar a propòsit o posant-hi voluntat, més aviat el que succeeix és que un recorda malament, per defecte o per excés, allò que creu que havia après o percebut de manera correcte.
Si bé l’Eco plantejava aquest Ars oblivionalis com un exercici divertit i reactiu, fictici, algunes de les coses que darrerament estan dient alguns dels nostres mandataris fa que em plantegi que potser l’Ars oblivionalis es practica obertament.
El nostre conseller d’Innovació, Universitats i Empresa en diverses intervencions recents ha afirmat que tornar a la vella idea d’un DURSI és un error, que la realitat actual imposa l’amalgama de les estratègies de formació universitària, la recerca amb l’empresa i la indústria, que cal emmirallar-se en els països nòrdics i fer anar tot plegat del bracet. Que cal incentivar la participació i la inversió de les empreses, de la indústria, en R+D i d’aquesta manera anar disminuint el paper de “tutor” que sobre aquesta activitat ha anat desenvolupant el sector públic. Recerca i empresa, empresa i recerca, un joc interactiu, interdependent, un joc de mercat, en què, al cap i a la fi, la recerca s’acabarà regint per les lleis del mateix mercat.
Però potser el conseller oblida. No conec cap país “nòrdic” que tingui reunits en un mateix ministeri el que nosaltres tenim a Catalunya: innovació, universitats, recerca, empresa, indústria, comerç, turisme... Ni tan sols recerca i empresa, per exemple.
Però potser el conseller oblida. Oblida també que no només es fa recerca als laboratoris, als grans equipaments cientificotècnics, als espais productius? Oblida que existeix una recerca que no és aplicada, que no reporta beneficis materials, que és generadora de coneixement, de cultura, que és mesura d’avenç intel·lectual però deficitària econòmicament? Què en farem de la recerca bàsica? Què en farem, de les Humanitats, per exemple, d’una recerca que no pot “entrar en el mercat”? Tothom s’omple la boca amb les Humanitats, a tots són útils com a propaganda i aparador, però al mateix temps són incòmodes...
Resulta que bona part dels estaments universitaris no estan d’acord amb la nova línia, que alguns càrrecs importants de la conselleria ja han dimitit, entre ells el mateix DG de recerca. Com pot ser possible que tanta gent no sigui conscient de la realitat que els envolta, que no vegin les seves pròpies necessitats, allò que els cal, i que el conseller tan clarividentment, tan messiànicament exposa?
Sembla que els mecanismes, la tècnica de l’oblit funciona. O almenys hi ha qui la posa en pràctica amb prou èxit.