27 d’abril de 2007

Ars oblivionalis

Llegia, ara ja fa quasi un any, un llarg article de l’Umberto Eco al diari la Repubblica en què, en to de broma, plantejava la possibilitat de desenvolupar una tècnica de l’oblit, un Ars oblivionalis, és a dir, tot un seguit de regles o passos que permetessin a l’individu, conscientment, oblidar. De fet, no es pot oblidar a propòsit o posant-hi voluntat, més aviat el que succeeix és que un recorda malament, per defecte o per excés, allò que creu que havia après o percebut de manera correcte.
Si bé l’Eco plantejava aquest Ars oblivionalis com un exercici divertit i reactiu, fictici, algunes de les coses que darrerament estan dient alguns dels nostres mandataris fa que em plantegi que potser l’Ars oblivionalis es practica obertament.
El nostre conseller d’Innovació, Universitats i Empresa en diverses intervencions recents ha afirmat que tornar a la vella idea d’un DURSI és un error, que la realitat actual imposa l’amalgama de les estratègies de formació universitària, la recerca amb l’empresa i la indústria, que cal emmirallar-se en els països nòrdics i fer anar tot plegat del bracet. Que cal incentivar la participació i la inversió de les empreses, de la indústria, en R+D i d’aquesta manera anar disminuint el paper de “tutor” que sobre aquesta activitat ha anat desenvolupant el sector públic. Recerca i empresa, empresa i recerca, un joc interactiu, interdependent, un joc de mercat, en què, al cap i a la fi, la recerca s’acabarà regint per les lleis del mateix mercat.
Però potser el conseller oblida. No conec cap país “nòrdic” que tingui reunits en un mateix ministeri el que nosaltres tenim a Catalunya: innovació, universitats, recerca, empresa, indústria, comerç, turisme... Ni tan sols recerca i empresa, per exemple.
Però potser el conseller oblida. Oblida també que no només es fa recerca als laboratoris, als grans equipaments cientificotècnics, als espais productius? Oblida que existeix una recerca que no és aplicada, que no reporta beneficis materials, que és generadora de coneixement, de cultura, que és mesura d’avenç intel·lectual però deficitària econòmicament? Què en farem de la recerca bàsica? Què en farem, de les Humanitats, per exemple, d’una recerca que no pot “entrar en el mercat”? Tothom s’omple la boca amb les Humanitats, a tots són útils com a propaganda i aparador, però al mateix temps són incòmodes...
Resulta que bona part dels estaments universitaris no estan d’acord amb la nova línia, que alguns càrrecs importants de la conselleria ja han dimitit, entre ells el mateix DG de recerca. Com pot ser possible que tanta gent no sigui conscient de la realitat que els envolta, que no vegin les seves pròpies necessitats, allò que els cal, i que el conseller tan clarividentment, tan messiànicament exposa?
Sembla que els mecanismes, la tècnica de l’oblit funciona. O almenys hi ha qui la posa en pràctica amb prou èxit.