22 de novembre de 2007

La ministra és toixa

Ahir, la ministra se'n reia del pobre Joan Herrera al congrés dels diputats. El diputat d'ICV li va voler recriminar la manca de sensibilitat vers els usuaris de Rodalies utilitzant la famosa expressió que la mateixa Magdalena Álvarez havia pronunciat el cap de setmana passat, autodefinit-se com una valenta dona malaguenya: en Joan Herrera exposava a la ministra que en tot cas els "doblados y partidos" eren els pobre usuaris de Rodalies... La resposta de Magdalena Álvarez no podia ser més ridícula: recriminava Herrera per haver comès un error de pronunciació ja que no era "doblados y partidos" sinó "doblá y partía" el que ella havia dit, y que en tot cas li havia de respectar la pronunciació quan reproduís les seves paraules ja que a Andalusia ho deien així, de la mateixa manera que algú s'havia queixat en públic que no li canviessin el nom a José Luis... La ministra és toixa. No entraré ara a comentar la fatxenderia que s'amaga darrere la resposta, fins i tot l'escarni respecte de la situació dels usuaris de Rodalies... La ministra sembla no comprendre les diferències entre una llengua i un dialecte... De fet, seguint el seu bon criteri lingüístic, a partir d'ara potser caldrà referir-nos a ella com Mardalena Árvare?

6 de maig de 2007

Pobres ibers!

La Via Augusta, la nova sèrie de TV3 sobre les vicissituds d’una família romana a la Tàrraco imperial del final del segle I a.n.e., em sembla divertida i àgil, amb un argument que manté certes incògnites i sorpreses, i amb uns personatges que, malgrat els estereotips, resulten atractius i creïbles. Un bon entreteniment i també un bon instrument pedagògic, que ens ajuda a veure els romans d’una altra manera i a apropar-nos a l’antiguitat. Però tot el que de positiu té en relació amb els romans, ho té de negatiu respecte de la visió que s’ofereix dels ibers, dels esclaus. D’una banda, se’ns mostra una situació allunyada de la realitat quant a mentalitats o concepció sociocultural; els romans ocupaven l’actual Catalunya des del final del segle III a.n.e., i al segle I a.n.e. el grau de romanització de les poblacions iberes catalanes era ja prou important i definitiu: només cal recordar que al bronze d’Àscul, document del 89 a.n.e. on el general Pompeu Estrabó, pare de Pompeu el Gran, atorga la ciutadania romana a diversos indígenes hispans després del seu comportament valerós al setge de la ciutat, hi apareixen tres cavallers ilerdencs que malgrat mantenir la filiació ibèrica dels seus pares, ells ja ostenten noms romans. I de l’altra, per accentuar el xoc cultural i la comicitat, se’ns dóna una visió dels ibers ridiculitzada més pròpia d’una cultura Orzowei que no pas la d’una societat complexa, estructurada i ritualitzada com era la ibèrica (i ho dic sense cap ànim d’ofendre aquella sèrie de la meva adolescència on un noi europeu i blanquet, corria per la sabana mig nu sense, curiosament, mai posar-se moreno...). S’ha tornat als tristos tòpics que crèiem ja abandonats sobre els ibers, quan precisament la recerca ha avançat molt en els darrers anys i des d’institucions i museus s’ha fet un esforç per difondre i reivindicar la importància de la cultura ibèrica. I per últim, el cop de gràcia: no podrien haver buscat uns altres noms per als nostres ibers? Si bé no podem entendre la llengua ibèrica, sí que som capaços de llegir els documents escrits i identificar-ne els antropònims: hi ha un ampli ventall on escollir, jugar i interpretar. Que el petit ibèric, bru i rebel, es digui Arinsal no deixa d’entrar en aquests tristos tòpics. El que m’estranya és que el nom de la mare no hagi estat Baqueira...

27 d’abril de 2007

Ars oblivionalis

Llegia, ara ja fa quasi un any, un llarg article de l’Umberto Eco al diari la Repubblica en què, en to de broma, plantejava la possibilitat de desenvolupar una tècnica de l’oblit, un Ars oblivionalis, és a dir, tot un seguit de regles o passos que permetessin a l’individu, conscientment, oblidar. De fet, no es pot oblidar a propòsit o posant-hi voluntat, més aviat el que succeeix és que un recorda malament, per defecte o per excés, allò que creu que havia après o percebut de manera correcte.
Si bé l’Eco plantejava aquest Ars oblivionalis com un exercici divertit i reactiu, fictici, algunes de les coses que darrerament estan dient alguns dels nostres mandataris fa que em plantegi que potser l’Ars oblivionalis es practica obertament.
El nostre conseller d’Innovació, Universitats i Empresa en diverses intervencions recents ha afirmat que tornar a la vella idea d’un DURSI és un error, que la realitat actual imposa l’amalgama de les estratègies de formació universitària, la recerca amb l’empresa i la indústria, que cal emmirallar-se en els països nòrdics i fer anar tot plegat del bracet. Que cal incentivar la participació i la inversió de les empreses, de la indústria, en R+D i d’aquesta manera anar disminuint el paper de “tutor” que sobre aquesta activitat ha anat desenvolupant el sector públic. Recerca i empresa, empresa i recerca, un joc interactiu, interdependent, un joc de mercat, en què, al cap i a la fi, la recerca s’acabarà regint per les lleis del mateix mercat.
Però potser el conseller oblida. No conec cap país “nòrdic” que tingui reunits en un mateix ministeri el que nosaltres tenim a Catalunya: innovació, universitats, recerca, empresa, indústria, comerç, turisme... Ni tan sols recerca i empresa, per exemple.
Però potser el conseller oblida. Oblida també que no només es fa recerca als laboratoris, als grans equipaments cientificotècnics, als espais productius? Oblida que existeix una recerca que no és aplicada, que no reporta beneficis materials, que és generadora de coneixement, de cultura, que és mesura d’avenç intel·lectual però deficitària econòmicament? Què en farem de la recerca bàsica? Què en farem, de les Humanitats, per exemple, d’una recerca que no pot “entrar en el mercat”? Tothom s’omple la boca amb les Humanitats, a tots són útils com a propaganda i aparador, però al mateix temps són incòmodes...
Resulta que bona part dels estaments universitaris no estan d’acord amb la nova línia, que alguns càrrecs importants de la conselleria ja han dimitit, entre ells el mateix DG de recerca. Com pot ser possible que tanta gent no sigui conscient de la realitat que els envolta, que no vegin les seves pròpies necessitats, allò que els cal, i que el conseller tan clarividentment, tan messiànicament exposa?
Sembla que els mecanismes, la tècnica de l’oblit funciona. O almenys hi ha qui la posa en pràctica amb prou èxit.

19 d’abril de 2007

Primavera Republicana

Dissabte passat, a la tarda, vam anar amb els nens a un dels actes organitzats amb motiu de l’exposició La Primavera Republicana del MHCB. Era una cosa senzilla: sobre un gran mural els nens havien de fer grafits i dibuixos amb pistoles de pintura relacionats amb la primavera (flors en la majoria dels casos) o vagament amb un caire ideològic (algú va haver que va pintar-hi una bandera, sense saber ben bé què feia...).
Vaig creure que aquella era una bona ocasió per explicar-los què era una “república” i què havia significat més concretament la nostra. No m’esperava tampoc que m’entenguessin del tot (els nois tenen 8 i 5 anys), però el que va deixar-me més sorprès i preocupat va ser la reacció d’un dels dos, el més gran: el seu comentari va ser “a mi què m’importa”. No era un comentari ni despectiu ni rebel, era simplement despreocupat, buit de sentiment, com si acceptés que allò que se li comentava no tenia cap punt de contacte amb ell i que tampoc a ell li pertocava ni pensar-hi ni intervenir-hi.
Sóc conscient que no hem d’omplir els nostres fills de dogmes, però sí que els hem d’ensenyar a pensar, que construeixin el seu propi món sabent què són, però tenint sempre present qui i què van ser abans. I abans van ser un poble ple d’esperança al qual no se’l va deixar créixer.
No podem permetre’ns que els nostres fills no arribin a saber. Hem de lluitar contra la comoditat intel·lectual, contra la passivitat ideològica, contra la ignorància voluble. I cal que els recordem, que els expliquem les històries de temps passats, d’aquells avis que van creure en un món millor, que van lluitar i van morir per ell. Que no són només una vella foto en blanc i negre, que són part del seu present i també del seu futur.