Error de càlcul... Amb voluntat d'esmena

Buf! Si n'han passat de coses des de la darrera vegada que vaig entrar en aquest bloc, gairebé farà ja cinc anys... El nadó de llavors té quasi cinc anys! I un germà, un germà de dos! Tot ha anat molt ràpid. I tot el que pensava que podria fer va quedar en res.

M'han passat els anys de pressa; i els versos de Yates han quedat en el que eren, un solitari impuls de plaer, de desig que no s'ha complert.

Però autoavaluant-me, crec que durant aquests anys passats no me n'he sortit gens malament. Estic content, malgrat no hagi estat capaç d'explicar tot el que la nova (les noves, vaja) parternitat m'anava demanant. Potser aquí vaig fallar. Perquè voler explicar solament allò que la condició de pare m'imposa és una part de mi només. I penso que jo no vaig per parts. Sinó que sóc un tot: el que visc, el que penso, el que faig, el que em fa por, m'emociona o m'entristeix (sí, sóc un sentimental). Per tant, aquí hi ha d'anar de tot, no només les descobertes de la paternitat retrobada. 

Així doncs, tornem-hi:

Do I dare to eat a peach?

Paternity revisited

Després d'uns anys, tornem-hi. La paternitat ha trucat amb força a la meva porta. Com sempre, aquestes coses passen d'un dia per l'altre, no hi ha transició. Però aquest cop estic més preparat... O no. La darrera vegada que vaig canviar un bolquer va ser fa tretze anys. Però això és com anar en bicicleta, un cop n'has après, ja no te n'oblides mai més...

Veig perfectament, en perspectiva, el que m'espera els propers anys. Ho he viscut per duplicat ja, i ara per triplicat. Però les persones evolucionem, les circumstàncies són diferents, els nostres desitjos i també les esperances. La lluita sempre present.

No puc esperar que tot sigui com abans. Tampoc ho vull. Em caldrà explicar coses, no sé si interessaran algú. Per aquesta raó reprenc ara les entrades d'aquest blog, gairebé oblidat, quasi difunt. Potser no hi ha cap raó per fer-ho, aparentment. No ho sé, ja ho aniré descobrint a mesura que vagi passant el temps...

A lonely impulse of delight

Drove to this tumult in the clouds

80.000 motius per canviar la ciutat

Diccionari afectiu de la llengua catalana

Des d'un bloc que ens agrada molt, s'ha iniciat un petit Diccionari afectiu de la llengua catalana, directament inspirat per un diccionari italià de recent aparició. Aquí teniu tota l'explicació feta per ella mateixa.

Nosaltres hi volem contribuir amb la paraula quòniam.

Quòniam: paraula que no va mai sola, que els diccionaris la mostren inexorablement lligada a “tros de” , però que mereix tenir un raconet per si sola en aquest diccionari afectiu. Ens arriba directament de la conjunció llatina, amagant en ella tot un llegat del nostre passat. Encara que els catalans l’haguem transformat en un insult, es tracta d’un insult amorós, dolç, que no deixa ferida, que no diries mai a un enemic de debò. Si et diuen tros de quòniam pots estar orgullós, com si et diuen nyèbit, pòtol, tabalot o baliga-balaga. Són paraules precioses.

La ministra és toixa

Ahir, la ministra se'n reia del pobre Joan Herrera al congrés dels diputats. El diputat d'ICV li va voler recriminar la manca de sensibilitat vers els usuaris de Rodalies utilitzant la famosa expressió que la mateixa Magdalena Álvarez havia pronunciat el cap de setmana passat, autodefinit-se com una valenta dona malaguenya: en Joan Herrera exposava a la ministra que en tot cas els "doblados y partidos" eren els pobre usuaris de Rodalies... La resposta de Magdalena Álvarez no podia ser més ridícula: recriminava Herrera per haver comès un error de pronunciació ja que no era "doblados y partidos" sinó "doblá y partía" el que ella havia dit, y que en tot cas li havia de respectar la pronunciació quan reproduís les seves paraules ja que a Andalusia ho deien així, de la mateixa manera que algú s'havia queixat en públic que no li canviessin el nom a José Luis... La ministra és toixa. No entraré ara a comentar la fatxenderia que s'amaga darrere la resposta, fins i tot l'escarni respecte de la situació dels usuaris de Rodalies... La ministra sembla no comprendre les diferències entre una llengua i un dialecte... De fet, seguint el seu bon criteri lingüístic, a partir d'ara potser caldrà referir-nos a ella com Mardalena Árvare?

Pobres ibers!

La Via Augusta, la nova sèrie de TV3 sobre les vicissituds d’una família romana a la Tàrraco imperial del final del segle I a.n.e., em sembla divertida i àgil, amb un argument que manté certes incògnites i sorpreses, i amb uns personatges que, malgrat els estereotips, resulten atractius i creïbles. Un bon entreteniment i també un bon instrument pedagògic, que ens ajuda a veure els romans d’una altra manera i a apropar-nos a l’antiguitat. Però tot el que de positiu té en relació amb els romans, ho té de negatiu respecte de la visió que s’ofereix dels ibers, dels esclaus. D’una banda, se’ns mostra una situació allunyada de la realitat quant a mentalitats o concepció sociocultural; els romans ocupaven l’actual Catalunya des del final del segle III a.n.e., i al segle I a.n.e. el grau de romanització de les poblacions iberes catalanes era ja prou important i definitiu: només cal recordar que al bronze d’Àscul, document del 89 a.n.e. on el general Pompeu Estrabó, pare de Pompeu el Gran, atorga la ciutadania romana a diversos indígenes hispans després del seu comportament valerós al setge de la ciutat, hi apareixen tres cavallers ilerdencs que malgrat mantenir la filiació ibèrica dels seus pares, ells ja ostenten noms romans. I de l’altra, per accentuar el xoc cultural i la comicitat, se’ns dóna una visió dels ibers ridiculitzada més pròpia d’una cultura Orzowei que no pas la d’una societat complexa, estructurada i ritualitzada com era la ibèrica (i ho dic sense cap ànim d’ofendre aquella sèrie de la meva adolescència on un noi europeu i blanquet, corria per la sabana mig nu sense, curiosament, mai posar-se moreno...). S’ha tornat als tristos tòpics que crèiem ja abandonats sobre els ibers, quan precisament la recerca ha avançat molt en els darrers anys i des d’institucions i museus s’ha fet un esforç per difondre i reivindicar la importància de la cultura ibèrica. I per últim, el cop de gràcia: no podrien haver buscat uns altres noms per als nostres ibers? Si bé no podem entendre la llengua ibèrica, sí que som capaços de llegir els documents escrits i identificar-ne els antropònims: hi ha un ampli ventall on escollir, jugar i interpretar. Que el petit ibèric, bru i rebel, es digui Arinsal no deixa d’entrar en aquests tristos tòpics. El que m’estranya és que el nom de la mare no hagi estat Baqueira...