Després d'uns anys,
tornem-hi. La paternitat ha trucat amb força a la meva porta. Com
sempre, aquestes coses passen d'un dia per l'altre, no hi ha
transició. Però aquest cop estic més preparat... O no. La darrera
vegada que vaig canviar un bolquer va ser fa tretze anys. Però això
és com anar en bicicleta, un cop n'has après, ja no te n'oblides
mai més...
Veig perfectament, en
perspectiva, el que m'espera els propers anys. Ho he viscut per
duplicat ja, i ara per triplicat. Però les persones evolucionem, les
circumstàncies són diferents, els nostres desitjos i també les
esperances. La lluita sempre present.
No puc esperar que tot
sigui com abans. Tampoc ho vull. Em caldrà explicar coses, no sé si
interessaran algú. Per aquesta raó reprenc ara les entrades
d'aquest blog, gairebé oblidat, quasi difunt. Potser no hi ha cap
raó per fer-ho, aparentment. No ho sé, ja ho aniré descobrint a
mesura que vagi passant el temps...
A lonely impulse of
delight
Drove to this tumult in
the clouds
