La Via Augusta, la nova sèrie de TV3 sobre les vicissituds d’una família romana a la Tàrraco imperial del final del segle I a.n.e., em sembla divertida i àgil, amb un argument que manté certes incògnites i sorpreses, i amb uns personatges que, malgrat els estereotips, resulten atractius i creïbles. Un bon entreteniment i també un bon instrument pedagògic, que ens ajuda a veure els romans d’una altra manera i a apropar-nos a l’antiguitat. Però tot el que de positiu té en relació amb els romans, ho té de negatiu respecte de la visió que s’ofereix dels ibers, dels esclaus. D’una banda, se’ns mostra una situació allunyada de la realitat quant a mentalitats o concepció sociocultural; els romans ocupaven l’actual Catalunya des del final del segle III a.n.e., i al segle I a.n.e. el grau de romanització de les poblacions iberes catalanes era ja prou important i definitiu: només cal recordar que al bronze d’Àscul, document del 89 a.n.e. on el general Pompeu Estrabó, pare de Pompeu el Gran, atorga la ciutadania romana a diversos indígenes hispans 
després del seu comportament valerós al setge de la ciutat, hi apareixen tres cavallers ilerdencs que malgrat mantenir la filiació ibèrica dels seus pares, ells ja ostenten noms romans. I de l’altra, per accentuar el xoc cultural i la comicitat, se’ns dóna una visió dels ibers ridiculitzada més pròpia d’una cultura Orzowei que no pas la d’una societat complexa, estructurada i ritualitzada com era la ibèrica (i ho dic sense cap ànim d’ofendre aquella sèrie de la meva adolescència on un noi europeu i blanquet, corria per la sabana mig nu sense, curiosament, mai posar-se moreno...). S’ha tornat als tristos tòpics que crèiem ja abandonats sobre els ibers, quan precisament la recerca ha avançat molt en els darrers anys i des d’institucions i museus s’ha fet un esforç per difondre i reivindicar la importància de la cultura ibèrica. I per últim, el cop de gràcia: no podrien haver buscat uns altres noms per als nostres ibers? Si bé no podem entendre la llengua ibèrica, sí que som capaços de llegir els documents escrits i identificar-ne els antropònims: hi ha un ampli ventall on escollir, jugar i interpretar. Que el petit ibèric, bru i rebel, es digui Arinsal no deixa d’entrar en aquests tristos tòpics. El que m’estranya és que el nom de la mare no hagi estat Baqueira...
després del seu comportament valerós al setge de la ciutat, hi apareixen tres cavallers ilerdencs que malgrat mantenir la filiació ibèrica dels seus pares, ells ja ostenten noms romans. I de l’altra, per accentuar el xoc cultural i la comicitat, se’ns dóna una visió dels ibers ridiculitzada més pròpia d’una cultura Orzowei que no pas la d’una societat complexa, estructurada i ritualitzada com era la ibèrica (i ho dic sense cap ànim d’ofendre aquella sèrie de la meva adolescència on un noi europeu i blanquet, corria per la sabana mig nu sense, curiosament, mai posar-se moreno...). S’ha tornat als tristos tòpics que crèiem ja abandonats sobre els ibers, quan precisament la recerca ha avançat molt en els darrers anys i des d’institucions i museus s’ha fet un esforç per difondre i reivindicar la importància de la cultura ibèrica. I per últim, el cop de gràcia: no podrien haver buscat uns altres noms per als nostres ibers? Si bé no podem entendre la llengua ibèrica, sí que som capaços de llegir els documents escrits i identificar-ne els antropònims: hi ha un ampli ventall on escollir, jugar i interpretar. Que el petit ibèric, bru i rebel, es digui Arinsal no deixa d’entrar en aquests tristos tòpics. El que m’estranya és que el nom de la mare no hagi estat Baqueira...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada