Buf! Si n'han passat de coses des de la darrera vegada que vaig entrar en aquest bloc, gairebé farà ja cinc anys... El nadó de llavors té quasi cinc anys! I un germà, un germà de dos! Tot ha anat molt ràpid. I tot el que pensava que podria fer va quedar en res.
M'han passat els anys de pressa; i els versos de Yates han quedat en el que eren, un solitari impuls de plaer, de desig que no s'ha complert.
Però autoavaluant-me, crec que durant aquests anys passats no me n'he sortit gens malament. Estic content, malgrat no hagi estat capaç d'explicar tot el que la nova (les noves, vaja) parternitat m'anava demanant. Potser aquí vaig fallar. Perquè voler explicar solament allò que la condició de pare m'imposa és una part de mi només. I penso que jo no vaig per parts. Sinó que sóc un tot: el que visc, el que penso, el que faig, el que em fa por, m'emociona o m'entristeix (sí, sóc un sentimental). Per tant, aquí hi ha d'anar de tot, no només les descobertes de la paternitat retrobada.
Així doncs, tornem-hi:
Do I dare to eat a peach?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada